Pius Font i Quer va nàixer a Lleida l’any 1888, de pares farmacèutics que ben aviat es van traslladar a Manresa. Es va llicenciar en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona al 1908 y en Farmàcia al 1910. El 1914 va llegir la seva tesis doctoral titulada "Ensayo fitotopográfico de Bages" a la Universitat de Madrid.

El 1911 havia ingressat al Cos de Sanitat Militar de l’Exèrcit com a Farmacèutic i fins l’any 1939 va estar destinat a diversos llocs d’Espanya i del N d’Àfrica. Va compaginar la seva carrera militar amb períodes en què es va dedicar exclusivament a la investigació i/o a la docència. Així, va ser professor interí a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona entre 1917 y 1921, professor de la Escola Superior d’Agricultura de Barcelona des de l’any 1923 y professor agregat de Botànica de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1933 y 1939. Com investigador va ocupar diversos càrrecs al Departament de Botànica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona entre 1917 y 1935, any en què es va crear l’Institut Botànic de Barcelona, i del que en fou Director fins al 1939. Desprès de la Guerra Civil espanyola, fou jutjat i condemnat a presó, encara que va obtenir la llibertat provisional el 1941. Inhabilitat per a exercir càrrecs públics, va entrar a treballar a l’Editorial Labor, on va publicar nombroses obres, tant originals com traduïdes. Va compaginar el seu càrrec editorial amb la investigació botànica encara que, evidentment, aquesta última ja a temps parcial. Va morir a Barcelona el 1964.

D’en Font i Quer s’ha dit (Cuatrecasas, 1988) que és el fundador de la botànica científica catalana i una de les figures més eminents de la botànica espanyola, degut a què a més d’una una extensa obra científica, va realitzar una extraordinària labor institucional i de mestratge.

D’entre les seves més de 250 publicacions, la major part estan dedicades a temes de taxonomia, florística y fitogeografia de plantes vasculars –va descriure més de 200 nous tàxons i les seves aportacions a les flores ibèrica, balear i nord-africana encara són avui dia referència obligada en l’estudi d’aquests territoris–; però una part versa també sobre temes com ara lingüística botànica, els noms populars de les plantes, la protecció de la naturalesa o les plantes medicinals.

En l’aspecte institucional la seva obra més destacada és l’Institut Botànic de Barcelona, centre al que va dotar d’un herbari –uns 250.000 plecs entre 1916 i 1939–, biblioteca i fitxers especialitzats que fan que sigui, encara avui, un centre de referència per a l’estudi de la flora del Mediterrani occidental; també cal destacar les exsicata que va repartir entre els principals herbaris de l’època: Iter Maroccanum (1927-1930, amb 2401 números), Flora Iberica Selecta (1934-1935, amb 300 números) i Flora Hispánica - Herbario Normal (1944-1954, amb 800 números).

Essent molt importants els aspectes anteriors, probablement la seva major aportació fou com a mestre i divulgador. La generació dels seus deixebles, als que ell va animar a treballar en diferents camps de la Botànica, encara que en part trucada per la guerra civil, ha estat determinant en el transcorre de la botànica espanyola a la segona meitat del segle XX –Oriol de Bolòs en fitosociologia, Creu Casas en briologia, Pere Montserrat y Manuel Laínz en florística pirenaica i càntabra respectivament, Eugeni Sierra en dibuix científic–, arribant alguns d’ells a tenir un gran prestigi internacional –Josep Cuatrecasas en flora neotròpica, Werner Rothmaler en flora europea, Rudolf Singer en micologia­–. El seu magisteri s’estén fins a les generacions actuals de botànics mitjançant el seu Diccionario de Botánica. Com a divulgador de tot allò relacionat amb el món de les plantes va col·laborar en innombrables obres, però la seva aportació més rellevant és, sens dubte, el llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, una obra de maduresa en la que es mostra la seva extraordinària erudició científica i històrica i la seva qualitat literària.

La comunitat científica ha homenejat la seva figura batejant amb epítets relacionats amb Pius Font i Quer més de 50 tàxons de plantes vasculars i una dotzena d’altres organismes.

En relació a Lleida cal mencionar que en Font i Quer no deixà mai d’interessar-se per la seva flora, fent nombrosos viatges al llarg de la seva vida per a estudiar-la. Aquesta relació, però, es va fer més estreta quan, a rel de la seva inhabilitació, estableix contactes amb el llavors acabat de crear “Instituto de Estudios Ilerdenses” que el 1944 el va nomenar "Miembro correspondiente". En aquella època va fundar l’Herbarium Ilerdense, amb els materials recol·lectats en les campanyes realitzades durant l’any 1943 als saladars de l’Urgell i el 1944 a la vall de Boí –i que va constituir el treball de base de flora per a la declaració, l’any 1955, del Parc Nacional d’Aigüestortes–. És aquest mateix herbari, conservat i en creixement fins avui dia, el que constitueix l’element bàsic per als estudis corològics –de distribució de plantes–, a les terres de Ponent.