• BOSCOS CADUCIFOLIS
• ROUREDA SUBMEDITERRÀNIA
• FAGEDA MEDIEUROPEA
• BOSC DE RIBERA
• ROUREDA NORD-AMERICANA
• BOSC MESOFÍTIC ASIÀTIC
• BOSC EUXÍNIC
• BOSCOS ACICULIFOLIS
• BOSCOS MEDITERRANIS
• RAMBLA MEDITERRÀNIA
• LLOREDA
• PINEDA MEDITERRÀNIA
• ALZINAR - CARRASCAR
• SUREDA
• BOSC DE CEDRES NORD-AFRICÀ
• SELVES TEMPERADES
• TAXODIS
• SEQUOIES
• BAMBÚS

BOSCOS CADUCIFOLIS

LOCALITZACIÓ: Europa central, est d'Amèrica del Nord, est d'Àsia (sobretot la Xina i el Japó) i C. de Xile.

CLIMA: estius càlids i humits, hiverns freds i humits. La temperatura mitjana se situa entre 10 i 15 ºC. Pluges distribuïdes durant tot l'any (sense sequera).

TIPUS DE VEGETACIÓ: principalment arbòria de fulla caduca. Són boscos alts i densos d'estructura complexa, amb gran diversitat d'espècies arbòries i arbustives. La caiguda de les fulles aporta sals minerals i matèries orgàniques que fertilitzen el sòl. Per tant, és un terra ric i fèrtil, apte per a l'agricultura.

ADAPTACIÓ: a la tardor, els arbres es preparen per a la caiguda de la fulla per poder suportar temperatures fredes a l'hivern (sovint sota zero). Hi ha explosió de creixement i floració durant la primavera. La capa herbàcia és mínima a l'estiu a causa de la poca llum que hi arriba quan els arbres han desplegat completament el seu fullatge.

ESPÈCIES MÉS COMUNES:     
Vegetals: roure, faig, castanyer, til·ler i cirerer.
Animals: esquirol, cérvol, porc senglar, guineu, ós, gran diver-sitat d'aus, etc.

SABIES QUÈ... la gran riquesa natural d'aquests boscos, tant vegetal com animal, ha propiciat que la major densitat de població del món s'hagi instal·lat en aquestes zones. Tradicionalment l'home ha aprofitat les seves matèries primeres (com ara la fusta) i també ha reconvertit bona part d'aquestes zones en terrenys per a l'agricultura.

AMBIENTS REPRESENTATS A L’ARBORÈTUM:
Bosc mesofític asiàtic · Roureda d’Amèrica del Nord · Bosc de ribera · Fageda medieuropea · Roureda submediterrània

ROUREDA SUBMEDITERRÀNIA

CLIMA: aquests paisatges s'estableixen en territoris amb climes submediterranis de tendència continental, d'hiverns no gaire freds, amb precipitacions entorn dels 600-700 mm anuals i amb disminució de la pluviositat a l'estiu, però sense arribar a l'eixut.

CARACTERÍSTIQUES:  aquestes rouredes seques representen la transició entre la vegetació del món mediterrani (esclerofil·la) i la del món centreeuropeu (caducifòlia).
L'espècie més característica d'aquest bosc és el roure martinenc, que s'estén per tota l'àrea, mentre que altres espècies són més específiques segons la zona on ens trobem (península Ibèrica, Itàlica o Balcànica).

COMPOSICIÓ: sovint es tracta de boscos esclarissats quant a arbres, tot i que molt rics en arbusts i espècies herbàcies. Hi dominen els roures semicaducifolis, com el roure martinenc o el roure de fulla petita, que conviuen amb altres espècies: blada de fulla gran, pi roig i roure subpirinenc, en el primer cas, o bé blada de fulla petita o pinassa, en el segon. A l'estrat arbustiu són habituals el boix, el corner i l'olivereta. A l'estrat herbaci hi juguen un paper important la jonça, el marxívol, l'herba fetgera, etc.

ESTRATÈGIES: El roure semicaducifoli ha desenvolupat una estratègia per poder fer la fotosíntesi durant la major part de l'any, fins que arriben els freds més durs de l'hivern. L'estratègia consisteix en mantenir les seves fulles lobulades enganxades a les branques, tot i que s'hagin assecat (se'n diuen marcescents).

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: sud del Mediterrani. Apareix per tot el sud d'Europa, de manera discontínua i sovint a les parts baixes dels sistemes muntanyencs.

FAGEDA MEDIEUROPEA

CARACTERÍSTIQUES:  el faig és un arbre caducifoli gran i fort (pot arribar als 30 m), amb escorça llisa de color gris clar. Pot viure 250 anys. Creix en terrenys humits i ombrívols, on sovint s'hi estanquen la boira i els núvols, ja que necessita una gran disponibilitat d'aigua perquè no disposa de mecanismes per regular la seva transpiració.

COMPOSICIÓ: es tracta de boscos gairebé monoespecífics de faig, tot i que s'hi poden trobar altres espècies d'arbres com el plàtan fals, el roure de fulla sèssil o l'oma. Quant als arbusts, hi trobem avellaner, lloreret, tortellatge o boix.

ESTRATÈGIES: quan el faig desplega tot el seu fullatge (primavera-estiu) la llum del sol no pot arribar al sotabosc; per això moltes espècies herbàcies dissenyen estratègies especials per poder-se desenvolupar en aquest entorn mitjançant òrgans subterranis potents (arrels, bulbs o rizomes) que els permetin acumular reserves. Un exemple són el muguet, el joliu o l'el·lèbor verd.

CARACTERÍSTIQUES:  el faig és un arbre caducifoli gran i fort (pot arribar als 30 m), amb escorça llisa de color gris clar. Pot viure 250 anys. Creix en terrenys humits i ombrívols, on sovint s'hi estanquen la boira i els núvols, ja que necessita una gran disponibilitat d'aigua perquè no disposa de mecanismes per regular la seva transpiració.

COMPOSICIÓ: es tracta de boscos gairebé monoespecífics de faig, tot i que s'hi poden trobar altres espècies d'arbres com el plàtan fals, el roure de fulla sèssil o l'oma. Quant als arbusts, hi trobem avellaner, lloreret, tortellatge o boix.

ESTRATÈGIES: quan el faig desplega tot el seu fullatge (primavera-estiu) la llum del sol no pot arribar al sotabosc; per això moltes espècies herbàcies dissenyen estratègies especials per poder-se desenvolupar en aquest entorn mitjançant òrgans subterranis potents (arrels, bulbs o rizomes) que els permetin acumular reserves. Un exemple són el muguet, el joliu o l'el·lèbor verd.

BOSC DE RIBERA

CARACTERÍSTIQUES: Els boscos de ribera corresponen a l'anomenada “vegetació permanent o azonal”. És a dir, que la seva presència ve condicionada per factors independents del clima general de la zona; en aquest cas per la presència d'un nivell freàtic oscil·lant associat als cursos d'aigua. Els boscos de ribera més representatius són les vernedes, que ocupen la part més propera a l'aigua, però també hi apareixen freixenedes i omedes. També podem trobar dins els boscos de riberes, salzedes i alberedes tot i que són més típiques del bioma mediterrani.

COMPOSICIÓ: La vegetació al llarg del riu, s'estructura en tres franges: la primera està constituida per plantes herbàcies colonitzadores a la part més baixa del riu que queda lliure quan baixa el nivell de l'aigua; la segona està formada per arbustos (principalment salzes) capaços de suportar grans avingudes; i a la tercera trobem els boscos de galeria (freixenedes, salzedes de salze blanc, omedes, etc.) segons el nivell freàtic i del règim hídric.

ESTRATÈGIES: les avingudes naturals dels rius són el factor de pertorbació més freqüent en aquests ambients, quan arriben grans riuades: els arbusts són els únics que poden suportar el seu embat ja que es poden doblegar sense trencar-se.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: C i S d'Europa.  La península ibèrica és una zona límit per a la fageda, concentrada a la cornisa cantàbrica i zones pirinenques amb influència atlàntica.

ROUREDA NORD-AMERICANA

CLIMA: clima temperat amb temperatures d'entre 7 i 18 ºC i precipitacions entre 1.000-1.500 mm. Els estius són sempre humits i pluviosos per compensar l'elevada evaporació d'aigua causada per les altes temperatures. De fet, és el nivell d'humitat del sòl el que determina la distribució de les diferents comunitats.

CARACTERÍSTIQUES: trobem una gran diversitat d'espècies en el bosc mesofític americà que ens dóna uns paisatges espectaculars, sobretot a la tardor, amb coloracions que recorren totes les gammes de verds, grocs i vermells. Aquesta riquesa és possible per la migració d'espècies que es va produir als períodes glacials i interglacials, ja que no existeixen barreres muntanyoses en sentit EO.

COMPOSICIÓ: en aquests boscos trobem diverses espècies arbòries dominants, tant de fulla caduca com coníferes. Entre les de fulla caduca i ampla, trobem el faig americà, l'erable de sucre o diverses espècies de roures i til·lers. Entre les coníferes trobem el hemlock oriental i el pi blanc americà. Espècies secundàries importants són el castanyer americà i els bedolls groc i d'escorça de paper.

SABIES QUÈ... des de la colonització europea, aquests boscos han estat explotats a gran escala, amb la conseqüent destrucció de grans superfícies forestals. Un altre factor que va provocar la desaparició d'extensos poblaments del castanyer americà va ser un fong (el xancre), introduït des d'Europa a principis del segle XX.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: E d'Amèrica del Nord, on s'estenen entre els 32-48º latitud N i els 70-98º de longitud O.

BOSC MESOFÍTIC ASIÀTIC

CARACTERÍSTIQUES: la gran diversitat forestal s'explica per l'absència de sistemes muntanyosos alineats en direcció EO, que haurien impedit les migracions de plantes en direcció NS durant els períodes glacials i interglacials. Cal destacar la presència de plantes relictes de la flora terciària com el ginkgo o la sequoia xinesa, de les quals es coneixen fòssils repartits per l'hemisferi nord, però que en estat natural només viuen en unes poques localitats.

COMPOSICIÓ: la diversitat dels boscos caducifolis asiàtics és incomparablement més rica que la de qualsevol altre bosc caducifoli del món, per la gran quantitat de gèneres i espècies d'arbre. Només a la Xina hi ha 200 gèneres d'arbres caducifolis, molts d'ells amb espècies endèmiques. Els 10 gèneres més importants d'arbres tenen 500 espècies (mentre que a Europa o Amèrica n'hi ha unes 100).

SABIES QUÈ... en l'àmbit de les boscanes caducifòlies és on es concentra la major part de la població de la Xina i del Japó, raó per la qual la major part d'aquests boscos han estat destruïts i tan sols se'n conserva una mínima part.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: Àsia oriental, dels 30 als 50º N, a la façana continental entre les valls del riu Groc i de l'Ussuri, a més de part de les illes de Hoshu i Hokkaido al Japó.

BOSC EUXÍNIC

CLIMA: la regió del Caucas es caracteritza per una gran varietat de precipitacions que va des dels 2.500 fins als 3.000 mm anuals a la costa de la mar Negra fins només 500 mm a la zona de la mar Càspia.

CARACTERÍSTIQUES: existeixen diferents tipus de boscos euxínics, determinats principalment per l'altitud en què es troben, el volum de precipitacions i la temperatura. A les zones baixes, trobem les laurisilves (ambients humits, semblants a les selves temperades) o els boscos de rouredes i fagedes (ambients menys pluviosos). A les zones altes de muntanya trobem boscos de faig oriental i, més amunt, boscos de coníferes (semblants al tipus taigà), amb l'avet de Nordmann i la pícea d'Orient.

SABIES QUÈ... l'ambient representat aquí inclou espècies de tots els boscos euxínics, des de les laurisilves fins als boscos de coníferes.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: ribes de la mar Negra (Pontus Euxinus dels romans) i muntanyes del Caucas.

BOSCOS ACICULIFOLIS

LOCALITZACIÓ: entre 55-65º latitud N (N Europa, Sibèria, Alaska i Canadà) i en les parts altes d'algunes muntanyes més meri-dionals.

CLIMA: hiverns llargs i rigorosos (es pot arribar a -40 ºC) i estius curts i templats. Les precipitacions no són abundants i acos-tumen a ser en forma de neu, tret de l’estiu.

TIPUS DE VEGETACIÓ: són boscos dominats per una sola espècie, del grup de les coníferes, generalment de fulla perenne. Els arbres presenten forma cònica i alçades d'entre 20 i 25 m.

ADAPTACIÓ: les fulles en acícula (forma d'agulla) afavoreixen la retenció d'aigua per part de la planta i, per tant, que pugui suportar, sense danys, les baixes temperatures d'aquest clima. Les arrels dels arbres són quasi superficials, ja que es tracta d'un sòl pobre en nutrients.

ESPÈCIES MÉS COMUNES:     
Vegetals: dominen els pins, avets, pícees o làrixs. En segon terme, trobem bedolls, xops o ginebres. La flora és poc diversa i molt homogènia.
Animals: ós bru, ren, ant, llop, guineu, senglar, etc.

SABIES QUÈ...  encar que constitueix la formació vegetal més extensa de la Terra, la duresa del clima provoca una baixa densitat de població. Actualment però l’explotació dels recursos forestals és molt intesa, així com també la dels recursos petrolers. En el passat, l’explotació de l’or (sobretot al Canadà) també va influir en l’exploració d’aquests territoris.

AMBIENTS REPRESENTATS A L’ARBORÈTUM:  Taigà

BOSCOS MEDITERRANIS

LOCALITZACIÓ: façana occidental de grans masses continentals (Mediterrani, Califòrnia, C. de Xile, Ciutat del Cap, SO d'Austràlia). Cal destacar que a la zona d'Austràlia i de l'Àfrica del Sud no s'hi arriben a formar boscos sinó simples comunitats arbustives.

CLIMA: temperatura mitjana entre 5 i 18 ºC, amb estius calorosos i hiverns frescos o moderadament freds. Les precipitacions són molt variables entre anys, amb període sec a l'estiu.

TIPUS DE VEGETACIÓ: aquest bioma també rep el nom d'esclerofil·le perennifoli (escleros = dur, filos = fulla), ja que està format majoritàriament per plantes perennes de fulla dura. Aquest tipus de fulla és un sistema adaptatiu per sobreviure al sol de l'estiu i a la manca de pluges, alhora que les protegeix del fred hivernal.

ADAPTACIÓ: La fulla dura i petita és un sistema adaptatiu per sobreviure al sol de l'estiu i a la manca de pluges, alhora que les protegeix del fred hivernal. També poden desenvolupar altres estratègies per lluitar contra la deshidratació i contra els animals herbívors: substituir la fulla per espines, produir olis i làtex repel·lents, etc.

ESPÈCIES MÉS COMUNES:
Vegetals: pins, alzines, alzines suredes, garric o coscoll,
romer, farigola, arboç, argelaga, etc.
Animals: porc senglar, conill, eriçó, geneta, mostela, etc.

SABIES QUÈ... moltes de  les plantes mediterrànies estan adaptades per suportar el foc. A algunes fins i tot les afavoreix, doncs aprofiten que les seves sements poden germinar poc després que el foc n’hagi eliminat la competència i les cendres han fertilitzat el sòl.

AMBIENTS REPRESENTATS A L'ARBORÈTUM:
Alzinar/carrascar ·  Sureda ·  Pineda mediterrània ·  Lloreda Rambla mediterrània ·  Cedreda de l'Àfrica del Nord.

RAMBLA MEDITERRÀNIA

CLIMA: L'estacionalitat de les precipitacions és la responsable de la formació de les rambles, amb amplies avingudes que durant una bona part de l'any estan seques, però què queden inundades quan hi ha precipitacions, sovint de caràcter torrencial.

CARACTERÍSTIQUES: A les terres mediterrànies més àrides els cursos d'aigua són intermitents, amb secada estival. La vegetació d'aquestes zones es caracteritza per bosquetons emprobrits o per formacions arbustives sovint dominades per un sol arbust perennifoli (com les formacions de baladre, d'aloc, de murtes o, als llocs més o menys sal ins, per tamarius). També hi tenen un paper destacat altres arbusts com ara el magraner o el ginestó o plantes enfiladisses com la ridorta o l'esbarzer.    

ESTRATÈGIES: El baladre, l'aloc i la murta són espècies que disposen d'un potent sistema radicular mitjançant el qual poden arribar fins al nivell freàtic per absorbir l'aigua que necessiten de la llera de la rambla. El fet de ser arbusts, amb branques flexibles i sense un tronc principal, li permet suportar les arramblades doncs, una vegada passades, pot recuperar la seva posició.

SABIES QUÈ... El baladre és una planta molt utilitzada en jardineria malgrat la seva toxicitat, ocasionada pels seus principis actius de propietats cardiotòniques i diurètiques. La ingesta de les seves fulles o el làtex pot arribar a provocar la mort, tant en persones com en animals.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: Per tota la regió mediterrània.

LLOREDA

CLIMA: les formacions permanents es troben en zones de clima mediterrani temperat, lliures de gelades, gairebé sempre costaneres, on el nivell freàtic (aigua subterrània) no és gaire profund.

CARACTERÍSTIQUES: les lloredes del Mediterrani creixen refugiades en ambients humits i temperats, com ara barrancades i rierols arrecerats. A més del llorer, sovint s'hi fa vern i, per sota, hi creixen arbusts com la fràngula, l'esbarzer o lianes com l'heura o la llambrusca. De vegades s'associa amb el roure africà.

ESTRATÈGIES: es pot considerar que el llorer és una espècie supervivent de la flora del Terciari, acostumada a ambients més càlids i humits, que s'ha adaptat al nostre clima refugiant-se en aquests abrics. El seu fruit és de color negrós brillant, de vegades violaci, especialment visible pels ocells quan hi ha poca llum; així mengen la polpa carnosa i disseminen la sement en condicions de germinar.

SABIES QUÈ... el llorer és una planta dioica: vol dir que fa flors femenines i flors masculines però mai trobem un mateix peu amb els dos sexes.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: Disperses i localitzades per tota la regió mediterrània.

PINEDA MEDITERRÀNIA

CLIMA: el pi blanc o el pi brutia, del Mediterrani oriental, són espècies que viuen en estat silvestre en l'àmbit estrictament mediterrani; poden viure amb precipitacions anuals de tan sols 300 mm o menys i són termòfils, és a dir, sensibles a les gelades.

CARACTERÍSTIQUES: les pinedes del món mediterrani són molt diverses, i s'adapten a les condicions ecològiques concretes del lloc on es troben. Sovint, es tracta de boscos d'una sola espècie de pi (barrejat, de vegades, amb alzina).

COMPOSICIÓ: el pi pinyer, amb la seva silueta inconfusible, és el pi omnipresent per tot el litoral mediterrani i creix sobretot als sòls sorrencs. Les pinedes de pi blanc estan ben esteses per tot el Mediterrani, ja que és un dels pins més resistents a la sequera i suporta sòls molt poc desenvolupats, tant calcaris com no.

ESTRATÈGIES: els pins mediterranis s'han adaptat per a resistir el foc (són piròfits). Així, el pi blanc o el pi pinyer lluiten contra altres espècies competidores produint fullaraca i resina combustibles que afavoreixen el foc durant els mesos més calorosos, que les crema, i el pas del foc afavoreix la germinació de les seves llavors (i les cendres de l'incendi aporten al sòl els amb nutrients necessaris).

SABIES QUÈ... els pins mediterranis són heliòfils, és a dir, necessiten una gran quantitat de llum solar per poder-se desenvolupar, fins i tot en els seus estadis inicials. És per això que creixen bé en terrenys oberts sense ombres d'altres plantes.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: per tota la regió mediterrània.

ALZINAR - CARRASCAR

CLIMA: estius calorosos amb sequera més o menys prolongada, hiverns frescos (als alzinars) o freds (als carrascars) i amb gran variabilitat interanual de pluges.

CARACTERÍSTIQUES: els alzinars i els carrascars són boscos esclerofil·les (de fulla dura i coriàcia) típics del Mediterrani occidental. L'alzinar litoral acostuma a ser monoespecífic en l'estrat arbori, amb alçades de 15 a 25 m. L'estrat arbustiu és alt, i hi trobem espècies com el marfull, l'aladern i l'arboç així com també plantes lianoides. En l'estrat herbaci, poc poblat, hi són freqüents algunes falgueres.
El carrascar apareix en àrees de clima més continental. L'estrat arbori és menys desenvolupat i gairebé sense plantes lianoides.

ESTRATÈGIES: les fulles d'alzina o carrascar són complexes, i fabricar-les suposa un alt cost energètic a la planta (que compensa fent-la funcionar durant anys). Per suportar la sequera estival, regulen el contingut hídric mitjançant cutícules gruixudes i estomes protegits al revers de la fulla.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: mar Mediterrània (l'alzinar); península Ibèrica i NO d'Àfrica (el carrascar).

SUREDA

CLIMA: estius calorosos amb sequera més o menys prolongada, hiverns frescos (als alzinars) o freds (als carrascars) i amb gran variabilitat interanual de pluges.

CARACTERÍSTIQUES: les suredes es poden considerar variants de l'alzinar litoral, però amb l'estrat arbori dominat per una espècie específica d'alzina: la sureda. L'estrat arbori no és tan dens com a l'alzinar sinó que forma una coberta més esclarissada; a les zones més cap al sud, es tracta de boscos monoespecífics de sureda (per exemple, el bosc de la Mamora, al Marroc, amb prop de 70.000 ha) i, en canvi, a les zones septentrionals hi trobem suredes, juntament amb alzines.

ESTRATÈGIES: com en el cas dels alzinars, les suredes estan adaptades per suportar l'eixut i les altes temperatures estivals. Un tret diferencial d'aquesta formació és que, de forma natural, tan sols es desenvolupa sobre sòls oligotròfics, no carbonatats, generalment de reacció àcida.

SABIES QUÈ... l'alzina surera tradicionalment ha estat afavorida per l'home a causa de l'explotació tradicional del suro; l'escorça gruixuda que recobreix el tronc de l'arbre i que actua com a protector, sobretot en cas d'incendis. També la seva gla és de les que intervenen en l'alimentació del bestiar porcí en les deveses del SO ibèric.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: Mediterrani central i occidental. Les suredes s'estenen pel sud d'Europa, des de Portugal fins a la península Itàlica i Sicília, i pel nord d'Àfrica, pel Magrib, des del Marroc fins a Tunísia.

BOSC DE CEDRES NORD-AFRICÀ

CLIMA:  a causa de l'altitud, les temperatures en aquest ambient són més fredes i les nevades apareixen de tant en tant.

CARACTERÍSTIQUES: a les muntanyes mediterrànies meridionals, per sobre de l'estatge dels boscos esclerofil·les, es troba el de coníferes mediterrànies, on el cedre juga un paper fonamental. Viu amb boix, grèvol, teix, pinassa d'Àfrica del Nord, arç blanc, al Rif també s'hi troba l'avet del Marroc.

ESTRATÈGIES: el cedre de l'Atles i l'avet del Marroc formen part d'un grup d'arbres que durant el Terciari es devien estendre per tot el Mediterrani: actualment han quedat relictes en algunes muntanyes al voltant del Mediterrani, des del Rif fins al Líban.

SABIES QUÈ... encara que molts d'aquests boscos estan protegits pel seu alt valor ecològic, la seva extensió ha minvat constantment tots aquests anys. A les amenaces tradicionals d'explotació fustera, sobrepastura i foc, darrerament s'hi ha afegit l'expansió dels conreus de marihuana.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: muntanyes de l'Atles i del Rif (Àfrica del Nord).

SELVES TEMPERADES

LOCALITZACIÓ: extratropical, a les façanes continentals i illes sotmeses a la influència de vents humits.

CLIMA: bioma caracteritzat per abundants precipitacions du-rant tot l'any (1.700-3.200 mm) i temperatures molt variables segons la localització (mitjana entre 2 i 20 ºC) però sense grans oscil·lacions tèrmiques per a cadascuna d’elles.

TIPUS DE VEGETACIÓ: són boscos amb predomini d'espècies evolutivament antigues, que es van formar sota condicions climàtiques de tipus tropical cap a mitjans del període Terciari. Podem classificar les selves temperades en tres grups: de tipus laurisilva, on predominen els arbres amb fulla gran (planifolis) i perenne com el llorer; selves de coníferes i selves on conviuen ambdues formes d'arbres.

ADAPTACIÓ: les fulles grans i lluentes (del tipus laurifòlies) els permeten capturar la humitat atmosfèrica aportada per les boires i els núvols. Les selves temperades de gimnospermes (plantes que produeixen llavors nues) suporten condicions climàtiques més extremes (gelades, sequeres) i presenten densitats foliars molt altes.

ESPÈCIES MÉS COMUNES:
Vegetals / animals: molt rica i variada, amb una gran diversitat en relació a la superfície que ocupa.

AMBIENTS REPRESENTATS A L’ARBORÈTUM:
Bosc de taxodis · Bosc de sequoies · Bambús · Bosc euxínic

TAXODIS

CLIMA: el clima de les planes costaneres del SE d'Amèrica del Nord és de tipus subtropical humit, amb temperatures mitjanes anuals de 16 a 21 ºC (però amb mitjanes diàries de 0-18 ºC durant els mesos més freds i de més de 22 ºC els mesos més càlids). Les precipitacions estan repartides regularment al llarg de l'any, amb uns 1.000-1.400 mm, sempre superiors a l'evaporació.

CARACTERÍSTIQUES: aquests boscos estan gairebé sempre inundats i es caracteritzen per un sòl de pH baix i amb un elevat contingut de minerals. Hi trobem dues espècies omnipresents -el taxodi de Virgínia i el “tupelo” negre- juntament amb altres arbres d'aiguamoll com la magnòlia, la cassina o el baguer vermell. Una altra característica de la selva de taxodis és que les branques dels arbres estan cobertes de clavellina d'aire.

ESTRATÈGIES: la base eixamplada en contraforts del taxodi de Virgínia li confereix estabilitat en el medi pantanós on viu, reforçada, a més, per unes rels horitzontals que actuen d'òrgans respiratoris i li permeten oxigenar els teixits submergits. Tota aquesta estructura ajuda també a suportar l'embat dels vendavals associats als freqüents huracans d'aquest territori.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: SE d'Amèrica del Nord.

SEQUOIES

CLIMA: la distribució d'ambdues espècies està lligada a l'existència de boires que proporcionin la humitat que necessiten aquestes espècies. L'àrea de la sequoia costanera és força contínua i va lligada a l'anomenat cinturó de boires de la costa nord californiana. En canvi, els boscos de sequoia gegant estan molt més separats entre si i depenen de la humitat provinent dels núvols.

CARACTERÍSTIQUES: la sequoia costanera és considerada l'arbre més alt del món (pot arribar als 112 m d'alçada) i els boscos on viu són els que presenten les majors acumulacions de biomassa, amb un important estrat d'espècies arbustives.
La sequoia gegant pot arribar a fer 100 m d'alçada, 5 m de diàmetre, 6.000 tones de pes i viure 3.200 anys. De fet, als boscos madurs, moltes de les gimnospermes que l'acompanyen poden arribar també als 50 m d'alçada.

COMPOSICIÓ: no es tracta de boscos monoespecífics (amb només sequoies) sinó que hi trobem diversos arbres de coníferes tant als boscos costaners com al de sequoies gegants.

ESTRATÈGIES: davant les catàstrofes naturals més habituals d'aquestes zones, la sequoia ha desenvolupat estratègies de supervivència: a la Sierra Nevada de Califòrnia, on són habituals els incendis, les sequoies gegants han desenvolupat escorces molt gruixudes (poden arribar a tenir més de mig metre de gruix) per protegir-se del foc, mentre que aquest destrueix altres espècies que els fan la competència, proporciona nutrició al sòl i afavoreix la germinació de les seves llavors. A les zones de costa, on hi ha moltes inundacions, la sequoia viu en planes fluvials on l'aigua juga un paper ecològic similar al foc.

SABIES QUÈ... la fusta de la sequoia costanera és molt preuada en fusteria i ebe-nisteria, gràcies a la seva coloració vermella i la seva resistència.

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: trobem dos tipus de bosc de sequoies: el de sequoia gegant (a Sierra Nevada, Califòrnia) i la sequoia costanera (al sud d'Oregon i fins al nord i centre de Califòrnia).

BAMBÚS

CLIMA: Els boscos de bambú es desenvolupen principalment en zones fredes i humides, amb precipitacions abundants.

CARACTERÍSTIQUES: Les formacions de bambú acostumen a ser molt denses, sovint molt difícils de transitar i constituïdes per una sola o unes poques espècies. En el cas de les selves temperades asiàtiques, els bambús que hi trobem acostumen a ser del gènere Phyllostachys. Les formacions de bambú de les selves temperades generalment són boscos secundaris d'origen antròpic; és a dir, vinculats a l'activitat humana.

ESTRATÈGIES: Els bambús creixen mitjançant rizomes (tiges subterrànies que creixen horitzontalment) que generen noves canyes aèries que sovint surten molt properes les unes a les altres. Això explica la gran densitat de vegetació dels boscos de bambú. La majoria de les espècies de bambú són monocàrpiques: floreixen una única vegada i després moren. Aquesta floració rarament es produeix abans dels 30 anys de vida de la colònia. També sembla que hi ha una certa sincronització en la floració en amplis territoris.

SABIES QUÈ... L'alt contingut en sílice de les canyes de bambú fa que sigui molt difícil de tallar, fins i tot amb eines de bona qualitat. Els ossos pandes, que s'alimenten exclusivament de bambú, han desenvolupat fortes dents i mandíbul·les per poder triturar els troncs i arribar a la polpa, arribant a consumir cada ós uns 40 kg de bambú diari!

ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: Selves temperades asiàtiques.